Tenim rectora: Mavi Mestre

Publicat el 7 març 2018 per Rafael Castelló Cogollos

Em sembla una gran notícia que, després de més de cinc-cents anys, la Universitat de València haja triat com a màxima responsable a Mavi Mestre. El seu equip és un equip molt ben conformat i amb persones de trajectòria contrastada en les àrees de què seran responsables. A més a més, i molt important, la política lingüística desenvolupada i prevista amb el PIDV continuarà fins arribar als seus objectius el 2022.

Així doncs, enhorabona a totes i tots, la Universitat estarà els pròxims quatre anys en bones mans.

 

Publicat dins de Pensaments | Feu un comentari

Què fem a Espanya?

Publicat el 28 setembre 2014 per Rafael Castelló Cogollos

Ahir de vesprada, em vaig trobar amb aquest tuit:

@Marta_catalonia:De debó, com collons ens han pogut colonitzar aquests tios durant 300 anys? Hem estat en coma o què?

La qüestió se’m va quedar al cap donant-hi voltes. Ens parla de l’Estat espanyol i la seua capacitat de dominació sobre els pobles no castellans de la Península Ibèrica.

Els Rajoys, els Sánchez, Rubalcabas, Aznars, etc. de torn ens han colonitzat durant molt de temps. És ben cert: la seua política econòmica, la seua política cultural, la seua ordenació del medi ambient, etc. han estat fetes segons els interessos d’una oligarquia castellanitzada, encara que això significara la desgràcia de la majoria de poblacions i de la diversitat enriquidora. La seua dominació, la seua capacitat de fer sense resposta de la població, però, s’ha fonamentat sempre en la força bruta: l’amenaça del colp (a la cara o a l’estat). Això ara és més díficil que mai, i la seua capacitat de dominació està molt afeblida, i més encara davant un col·lectiu que no l’usa, la violència física. 

Si afegim que la població ha guanyat significativament en la seua formació i comprensió del món: l’escolarització té conseqüències (una d’elles la capacitat d’alliberament), la democratització dels estudis superiors, la circulació de la informació sense censura prèvia, etc. queda més clar: la por és major amb ignorància. Potenciada (empoderada) per l’educació, la població disposa d’eines per la rebelió més enllà de la força física.

La proposta política d’Espanya és realment decebedora per qualsevol persona de cultura democràtica, de dintre o de fora (vore les notícies sobre el procés català a la premsa internacional). Ni la dreta espanyola, ni la seua socialdemocràcia, són capaces d’anar més enllà d’una proposta autoritària, de democràcia controlada. Però la realitat avança, la societat va fent, amb elles o sense elles. 

El temps no s’atura: no té aturador. I no en té perquè les persones, i els grups que conformen per guanyar capacitats, continuen treballant pel que consideren just. I la democràcia, la seua participació en el propi govern, en la presa de decisions, n’és la base irrenunciable. Cap Govern, ni cap Constitució, podrà aturar la voluntat d’un poble: Podemos, o l’Assemblea Nacional de Catalunya o l’Omnium Cultural (les organitzacions amb accions més novedoses) emergeixen amb molta força, com a eines de canvi en mans d’una part molt rellevant de la societat, catalana o espanyola. No són els partits, són els moviments, és la democràcia. El canvi serà, sí o sí (sí-sí): vullguen els Governs, o les Constitucions, o no vullguen. 

Així doncs, la pregunta ara és: què fem els valencians i valencianes a Espanya?

Publicat dins de Democràcia, PP, PSOE | Feu un comentari

¿Qui defensa les retallades? Retallades no!

Publicat el 6 febrer 2012 per Rafael Castelló Cogollos

Des que ha començat aquest crisi social i econòmica, per aquesta banda de l’Atlàntic no hem sentit altra cosa: hem de reduir el dèficit públic, el que significa retallar serveis públics (entre ells, evidentment l’educació pública). Hem hagut d’aguantar fins i tot que un president de banc (Emilio Botín) diga impunement que la responsabilitat de la crisi és dels polítics. Que no dic jo que no tinguen part de responsabilitat, però ¿voleu dir que els bancs no en tenen?

I tothom, els governs europeus, estatals i autonòmics, s’han lliurat a una carrera per vore qui retalla més en els serveis públics. Per la seua banda, les cases de qualificació del crèdit (S&P, Moody’s, Fitch, etc.) s’afanyen en apretar cada dia una miqueta més. El resultat és que els ciutadans paguem impostos i una part important se’n va als interessos, en comptes d’anar als serveis públics o a resoldre les nostres necessitats.

Mireu, hi ha un bon grapat de persones sabudes que, de bon començament de la crisi, van donar els seus punts de mira. Molts d’ells tenen el reconeixement internacional al màxim nivell i són, fins i tot, premis Nobel. Però, vés-per-on, com que el que diuen no encaixa en la bogeria aquesta de reduir el deute, coste el coste, el sistema financer i els governs no els fan cas. Aleshores, ¿com quedem? ¿Són bons mereixedors del reconeixement d’un premi Nobel en Economia, però no hem de fer el que suggereixen? No puc deixar de tindre la sensació que el que es diu des de l’acadèmia serveix de ben poc, sino compta amb un potent suport social.

Paul Robin Krugman és el premi Nobel d’Economia de, precisament, el 2008. No és persona especialment radical, ni d’esquerres. De fet va treballar en l’administració de Ronald Reagan. Va estudiar a Yale, i ha estat professor a eixa mateixa universitat, i a més a més, a Stanford, al Massachusetts Institute of Technology (més conegut com a MIT) i a Princeton. Vaja, no són precisament universitats de segona fila. Doncs, ja està fart de dir, per activa i per passiva, que açò de retallar el dèficit i el deute ens porta a una situació més desastrosa encara. Només dues mostres: «La falsa ilusión de la austeridad» (27/03/2011) i, l’altre dia (31/01/2012), «Nadie entiende la deuda».

Joseph Eugene Stiglitz és el premi Nobel d’Economia de l’any 2001. Ell va estudiar al MIT i a la Universitat de Chicago (molt coneguda per ser la seu de la coneguda Escola de Chicago, liderada per Milton Friedman, culpable ideològica de tot açò dolent que ens està passant). Després ha estat professor a les universitats de Stanford, Yale, Duke, Oxford, Princeton i Columbia. Tampoc diria jo que són universitats que calga obviar. Ni que Stiglitz siga d’esquerres: va treballar per l’administració Clinton i com a vicepresident i economista en cap del Banc Mundial. Doncs, també opina que açò de retallar la despessa pública no és un bon negoci per a les persones. Només heu de llegir-ho directament, no ho dic jo, ho diu ell: «La crisis ideológica del capitalismo occidental» (06/07/2011) o, també l’altre dia, «Los peligros de 2012» (12/01/2012).

També el fill de John Kenneth Galbraith (que va ser professor a Harvard, i va treballar per a Roosevelt, Truman, Kennedy i Johnson). Al fill li diuen James Kenneth Galbraith i és economista com son pare, opina que això del deute que tant està dificultant la recuperació no és més que una operació ideològica, que no és problema (14/08/2011): «¿Déficits a largo plazo? No os dejéis amedrentar: no hay tal problema».

I també Amartya Sen, premi Nobel d’Economia de l’any 1998, professor a Harvard, Oxford i al Trinity College de Cambridge, ens il·lustra de les conseqüències polítiques de tot açò que li estant fent a Europa amb l’excusa de l’euro (03/07/2011): «No se trata sólo del euro. Es la propia democracia en Europa lo que está en juego».

També tenim sociòlegs il·lustres que ho diuen. Si existiren els premis Nobel de Sociologia no ho dubteu, Manuel Castells en tindria un per les seues aportacions a l’anàlisi de les societats de la informació i del coneixement. Castells va estudiar a École des Hautes Études en Sciences Sociales de Paris i ha estat o és professor a la Universitat de Berkeley (Califòrnia), la Southern California i a l’Oberta de Catalunya. Ens ho explica de manera magistral, brillant diria jo (04/02/2012): «Austeridades».

No vull cansar-vos més, però ¿voleu dir-me on són els defensors de les retallades?¿voleu dir-me qui són?¿els banquers?¿els dirigents dels partits conservadors, de dreta i d’esquerra? Si no sortim al carrer, si no fem sentir alta i clara, contundent, la mobilització social, no ho aconseguirem. Tenim la raó, tenim el coneixement, ens cal la força.

Publicat dins de Economia, Política | Etiquetat com a , , | Feu un comentari

Compromís i la democràcia

Publicat el 18 maig 2011 per Rafael Castelló Cogollos

Estos dies s’estan mobilitzant joves arreu d’Espanya per demanar una «democràcia real ja». Potser, a molts, els ha sortit l’exclamació: Ja era hora! Però, alguns altres, també hem pensat que ja fa molt de temps que algunes opcions polítiques electorals diuen, poc dalt o baix, el que ara es reclama. I molt concretament al País Valencià.

I és així perquè al País Valencià patim la clàusula d’exclusió electoral més elevada de tota Espanya: un 5% a tot el territori (no a cada circumscripció) i, per tant, els valencians i valencianes patim els dèficits del sistema democràtic espanyol amb més intensitat encara que a la resta d’Espanya. De manera que l’experiència i trajectòria política d’algunes organitzacions polítiques ha estat, necessàriament, des de la base, a prop de la ciutadania, carrer a carrer i poble a poble, i allunyada dels recursos que facilita l’Estat espanyol a les principals forces polítiques espanyoles (inclosa IU). El que ha generat una experiència democràtica molt diferent a la dels grans partits espanyols.

En estos moments, l’opció electoral al País Valencià més pròxima a les reivindicacions d’una altra manera de fer política, més democràtica i més real, és la de Coalició Compromís, per què:

1. És això, una coalició. Compromís no és un partit únic, controlat monolíticament per una direcció. Compromís és una oferta electoral conformada per l’acompasament de tres organitzacions (Bloc-Iniciativa-Verds) amb voluntat pròpia, que han estat capaces d’escoltar les raons i voluntats de l’altre, de reconéixer la diversitat i integrar-la en un projecte plural. I és ben probable que aquesta fòrmula política genere més contradiccions internes que les del partit únic, monolíticament controlat, al que ja estem acostumats, però també és més rica en opcions i propostes, en creativitat i autocontrol.

2. Les forces polítiques que composen aquest conjunt de Compromís, que s’ofereix com a opció electoral, són organitzacions bastides de baix cap amunt, poble a poble, sumant esforços i voluntats molt diverses, i de vegades molt difícils d’encaixar. I és per això que, en estos moments, la Coalició Compromís dipossa de l’única xarxa de presència territorial d’esquerres (perdoneu: si el PP és la dreta, el PSOE és la no-esquerra) que abasta tot el País Valencià, de nord a sud i de l’interior a la costa, amb més de 300 candidatures locals. Estructura territorial escampada que garantitza la presència a les Corts d’una major diversitat problemàtica i que, per tant, obliga a cercar solucions més complexes, complertes i equilibrades.

3. A més a més, les tres organitzacions que conformen Compromís són organitzacions amb una llarga tradició de democràcia de base. Bloc-Iniciativa-Verds són tres organitzacions que funcionen sobre principis de participació (discussió, respecte a les opinions de tots,…) i responsabilitat. Les candidatures i les seus propostes són proposades i aprovades per col·lectius vinculats a espais concrets, a territoris, a barris o municipis. Forma de treball que facilita l’arribada i visibilització de veus que, encara que discrepants, poden oferir propostes més diverses i, per tant, facilitar la trobada més eficaç de solucions.

En definitiva, potser la Coalició Compromís no és la solució organitzativa ideal per als problemes que pateix la democràcia al nostre país, potser la Coalició Compromís no és una opció que es puga visibilitzar al conjunt d’Espanya, on el que apareix sistemàticament és PP i PSOE, i de tant en tant IU. Però, em sembla que, al País Valencià, la presència de Coalició Compromís al Parlament és necessària per què és l’oportunitat per a què la política valenciana faça la seua aportació a la regeneració democràtica que la societat civil comença estos dies a demanar.

Publicat dins de Política | Etiquetat com a , , | Feu un comentari

Compromís i el CIS

Publicat el 7 maig 2011 per Rafael Castelló Cogollos

Les darreres eleccions autonòmiques, les de 2007, l’enquesta corresponent del CIS va augurar un victòria aplastant del PP. Immersos en plena constitució de la coalició Compromís pel País Valencià i la campanya «Adeu PP», em va semblar que l’enquesta estava esbiaixada i que no podien donar-se els resultats augurats. I així ho vaig dir (http://politicaiidentitat.blogspot.com/2007/05/lenquesta-del-cis.html). Tanmateix, els resultats van confirmar les previsions del CIS: el PP va arrassar. I vaig reconéixer l’encert del CIS (http://politicaiidentitat.blogspot.com/2007/05/el-cis-tenia-ra.html).

Enguany, tornen les eleccions autonòmiques i, també, l’enquesta del CIS (http://datos.cis.es/pdf/Es2872mar_A.pdf). I tornem a trobar-nos amb una predicció de resultats esfereidora: malgrat tot, el PP encara augmenta la seua majoria! Enguany, però, no m’atreviré a dir que el CIS s’enganya. Tanmateix hi ha alguna observació que vull fer. No tenim a l’abast les microdades, per tal de fer la nostra pròpia cuina, i el CIS no explica quina és la seua. Però, amb els creuaments amb el record de vot de les autonòmiques de 2007, s’hi observen algunes dades una mica extranyes, que em sembla que rebaixen les previsions del CIS respecte als possibles vots de la Coalició Compromís (http://datos.cis.es/pdf/Es2872rec_A.pdf). A banda de la forma amb què és pregunta, que no ho sabem, perquè no està disponible el qüestionari complet i a les taules apareix com a BLOC (Compromís).

1. Segons la declaració directa dels entrevistats, només s’abstindria, el 22 de maig, un 17.2% del cens. L’abstenció mínima d’unes autonòmiques al País Valencià va ser la de les eleccions de 1995, amb un 24.0%, quasi 7 punts per damunt de la declarada en aquesta enquesta, en un context polític de canvi de govern. És, per a mi, evident que l’abstenció del 22 de maig serà bastant superior al 17% declarat pels entrevistats i entrevistades. Repartir els escons segons el que diuen els molts que diuen que aniran a votar és supossar que s’abstenen en la mateixa proporció els votants de tots els partits. Però, les dades de la mateixa enquesta també ens diuen que els votants de Compromís pel País Valencià (ara, IU i Compromís) s’abstenen menys que els votants del PSOE.

2. Cal afegir que, entre el vot directe declarat, un 21.9% diu no saber encara qui votar. Els grups més afectats, però, són els votants del PSOE (25.7%) i els joves (27.7%), mentre que els indecissos entre els votants de Compromís pel País Valencià en 2007 són menys (18.2%). Eixe espai indecís del PSOE i dels joves és un espai de possible creixement clar per a Compromís.

2. La conformació de la mostra també és important, i en el record de vot s’observa un infrarepresentació dels votants per Compromís pel País Valencià (CPV) al 2007. Segons les dades de l’enquesta recorden haver votat CPV en 2007 un 6.4%, quan realment ho van fer un 8.1%. Així, si en la mostra hi ha un 6.4% de votants per CPV en 2007, i l’estimació  del CIS li n’adjudica un 7.1% a IU i un 2.7%, significa que es produeix un creixement del vot a aquestes formacions, que s’imputa pràcticament de forma íntegra a IU.

3. Tanmateix, quan mirem les valoracions de candidats, observem que els votants de CPV en 2007 coneixen més a Enric Morera que a Marga Sanz, i no només això sinó que a més, valoren millor a Enric Morera que a Marga Sanz (situació que es repeteix, amb major diferència encara, en la comparació entre Joan Ribó i Amadeu Sanchis). Amb la qual cosa, la distribució de vots entre IU i Compromís, dels antics votants de CPV, que fan al CIS, afavoreix a IU i perjudica a Compromís.

Per acabar, les eleccions les guanya de llarg el PP, el PSOE es pega una bona bacà, i IU i Compromís es reparteixen un tercer espai que pot rondar el 12% en aquestes eleccions. Compromís no té l’entrada garantida, però no està tan lluny com diu l’enquesta del CIS. Sense les microdades, i amb la projecció del que vos he comentat, jo faig una porra de repartiment: IU 7% i Compromís 5%.

Publicat dins de Política | Etiquetat com a , , , | Feu un comentari