El bipartidisme és signe d’estupidesa

Per començar no està malament. El títol vol provocar. Ara bé, he de confessar que ho pense realment: treballar per la simplificació del sistema de partits, en una societat en la que els partits són entitats tan tancades i controlades, allunyades de les preocupacions de les persones, etc. no deixa de ser un acte d’estupidesa. Potser, i estaria dispossat a discutir-ho, en societats en les que els partits són entitats més obertes, menys controladores i disciplinades, el bipartidisme no supose una reducció de la realitat tan exagerada i esfereidora com la que, de fet, supossa a Espanya, i especialment al País Valencià.

Al País Valencià, els resultats electorals marquen una distància entre les dues forces polítiques hegemòniques similar a la mitjana europea: 15 punts percentuals separen el Partit Popular Europeu (PPE) del Partit Socialista Europeu (PSE), i 15 punts separen el Partit Popular de la Comunitat Valenciana (PPCV) del Partit Socialista del País Valencià (PSPV). Els nivells, però, són diversos i mentre el PPCV supera el 50% dels vots emesos, el PPE obté sols una mica més del 30%. Això implica que a Europa n’hi ha més diversitat política que al País Valencià.

Molta gent es posa contenta quan el sistema polític es simplifica, i només dos partits acumulen entre el 80% i el 90% dels vots emesos. I a mi m’entristeix. Trobe estúpida la reducció a priorística de les opcions possibles davant d’un procés de presa de decisions sobre assumptes importants. L’obertura de múltiples oportunitats de resposta sempre millora i amplia l’autonomia. Així, si a l’hora de prendre decisions, en comptes de dues opcions  també escoltem una tercera opció, i una quarta, i una cinquena,… estarem en disposició de prendre una decisió millor informada.

El cas nostre no és aquell en el que al si dels partits es produeixen debats enriquidors, on les propostes flueixen i són debatudes obertament i en societat, on els candidats són triats amb sistemes oberts, on el sistema electoral permet la participació dels electors més enllà del mateix dia de les eleccions,… Vaja, que tenim un sistema polític articulat sobre un sistema de partits, partits governats de manera centralitzada («qui es mou, no surt a la foto»), partits -si més no en els dos quantitativament més rellevants- en els quals els candidats són legitimats jeràrquicament (de dalt cap a baix), amb llistes tancades i bloquejades, etc. En definitiva, el nostre és un cas en el que un grup reduït, molt reduït, de persones, dirigents dels dos grans partits espanyols, controlen tot el sistema polític.

I, en eixes condicions, ja em perdonareu, apostar i treballar per tal que el sistema polític valencià es convertisca en un sistema bipartidista, ¿no és un exercici d’estupidesa? Potser no siga una estupidesa en general, però en eixe cas no parlem de construir un sistema democràtic: perquè o bé canviem la regulació del sistema de partits i de les eleccions, amb la introducció de reformes substantives, qualitatives i quantitatives (per les quals ni el PSOE ni el PP tenen interés en treballar), o el bipartidisme al que tendim suposa una reculada democràtica de primera magnitud, en deixar en mans d’un nombre molt reduït de persones el control del sistema polític per complet (eleccions, mitjans de comunicació, poder judicial,…). I al País Valencià això, tal com van les coses, significa caminar cap un sistema de quasi partit únic.

Ja em direu qui pot alegrar-se quan li redueixen, fins a l’extrem de la unitat, les opcions possibles a l’hora de prendre una decisió política.

Quant a Rafael Castelló Cogollos

Professor Sociologia
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Política i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


¡IMPORTANTE! Responde a la pregunta: ¿Cuál es el valor de 13 13 ?