Des que ha començat aquest crisi social i econòmica, per aquesta banda de l’Atlàntic no hem sentit altra cosa: hem de reduir el dèficit públic, el que significa retallar serveis públics (entre ells, evidentment l’educació pública). Hem hagut d’aguantar fins i tot que un president de banc (Emilio Botín) diga impunement que la responsabilitat de la crisi és dels polítics. Que no dic jo que no tinguen part de responsabilitat, però ¿voleu dir que els bancs no en tenen?
I tothom, els governs europeus, estatals i autonòmics, s’han lliurat a una carrera per vore qui retalla més en els serveis públics. Per la seua banda, les cases de qualificació del crèdit (S&P, Moody’s, Fitch, etc.) s’afanyen en apretar cada dia una miqueta més. El resultat és que els ciutadans paguem impostos i una part important se’n va als interessos, en comptes d’anar als serveis públics o a resoldre les nostres necessitats.
Mireu, hi ha un bon grapat de persones sabudes que, de bon començament de la crisi, van donar els seus punts de mira. Molts d’ells tenen el reconeixement internacional al màxim nivell i són, fins i tot, premis Nobel. Però, vés-per-on, com que el que diuen no encaixa en la bogeria aquesta de reduir el deute, coste el coste, el sistema financer i els governs no els fan cas. Aleshores, ¿com quedem? ¿Són bons mereixedors del reconeixement d’un premi Nobel en Economia, però no hem de fer el que suggereixen? No puc deixar de tindre la sensació que el que es diu des de l’acadèmia serveix de ben poc, sino compta amb un potent suport social.
Paul Robin Krugman és el premi Nobel d’Economia de, precisament, el 2008. No és persona especialment radical, ni d’esquerres. De fet va treballar en l’administració de Ronald Reagan. Va estudiar a Yale, i ha estat professor a eixa mateixa universitat, i a més a més, a Stanford, al Massachusetts Institute of Technology (més conegut com a MIT) i a Princeton. Vaja, no són precisament universitats de segona fila. Doncs, ja està fart de dir, per activa i per passiva, que açò de retallar el dèficit i el deute ens porta a una situació més desastrosa encara. Només dues mostres: «La falsa ilusión de la austeridad» (27/03/2011) i, l’altre dia (31/01/2012), «Nadie entiende la deuda».
Joseph Eugene Stiglitz és el premi Nobel d’Economia de l’any 2001. Ell va estudiar al MIT i a la Universitat de Chicago (molt coneguda per ser la seu de la coneguda Escola de Chicago, liderada per Milton Friedman, culpable ideològica de tot açò dolent que ens està passant). Després ha estat professor a les universitats de Stanford, Yale, Duke, Oxford, Princeton i Columbia. Tampoc diria jo que són universitats que calga obviar. Ni que Stiglitz siga d’esquerres: va treballar per l’administració Clinton i com a vicepresident i economista en cap del Banc Mundial. Doncs, també opina que açò de retallar la despessa pública no és un bon negoci per a les persones. Només heu de llegir-ho directament, no ho dic jo, ho diu ell: «La crisis ideológica del capitalismo occidental» (06/07/2011) o, també l’altre dia, «Los peligros de 2012» (12/01/2012).
També el fill de John Kenneth Galbraith (que va ser professor a Harvard, i va treballar per a Roosevelt, Truman, Kennedy i Johnson). Al fill li diuen James Kenneth Galbraith i és economista com son pare, opina que això del deute que tant està dificultant la recuperació no és més que una operació ideològica, que no és problema (14/08/2011): «¿Déficits a largo plazo? No os dejéis amedrentar: no hay tal problema».
I també Amartya Sen, premi Nobel d’Economia de l’any 1998, professor a Harvard, Oxford i al Trinity College de Cambridge, ens il·lustra de les conseqüències polítiques de tot açò que li estant fent a Europa amb l’excusa de l’euro (03/07/2011): «No se trata sólo del euro. Es la propia democracia en Europa lo que está en juego».
També tenim sociòlegs il·lustres que ho diuen. Si existiren els premis Nobel de Sociologia no ho dubteu, Manuel Castells en tindria un per les seues aportacions a l’anàlisi de les societats de la informació i del coneixement. Castells va estudiar a École des Hautes Études en Sciences Sociales de Paris i ha estat o és professor a la Universitat de Berkeley (Califòrnia), la Southern California i a l’Oberta de Catalunya. Ens ho explica de manera magistral, brillant diria jo (04/02/2012): «Austeridades».
No vull cansar-vos més, però ¿voleu dir-me on són els defensors de les retallades?¿voleu dir-me qui són?¿els banquers?¿els dirigents dels partits conservadors, de dreta i d’esquerra? Si no sortim al carrer, si no fem sentir alta i clara, contundent, la mobilització social, no ho aconseguirem. Tenim la raó, tenim el coneixement, ens cal la força.
