Ahir de vesprada, em vaig trobar amb aquest tuit:
@Marta_catalonia:De debó, com collons ens han pogut colonitzar aquests tios durant 300 anys? Hem estat en coma o què?
La qüestió se’m va quedar al cap donant-hi voltes. Ens parla de l’Estat espanyol i la seua capacitat de dominació sobre els pobles no castellans de la Península Ibèrica.
Els Rajoys, els Sánchez, Rubalcabas, Aznars, etc. de torn ens han colonitzat durant molt de temps. És ben cert: la seua política econòmica, la seua política cultural, la seua ordenació del medi ambient, etc. han estat fetes segons els interessos d’una oligarquia castellanitzada, encara que això significara la desgràcia de la majoria de poblacions i de la diversitat enriquidora. La seua dominació, la seua capacitat de fer sense resposta de la població, però, s’ha fonamentat sempre en la força bruta: l’amenaça del colp (a la cara o a l’estat). Això ara és més díficil que mai, i la seua capacitat de dominació està molt afeblida, i més encara davant un col·lectiu que no l’usa, la violència física.
Si afegim que la població ha guanyat significativament en la seua formació i comprensió del món: l’escolarització té conseqüències (una d’elles la capacitat d’alliberament), la democratització dels estudis superiors, la circulació de la informació sense censura prèvia, etc. queda més clar: la por és major amb ignorància. Potenciada (empoderada) per l’educació, la població disposa d’eines per la rebelió més enllà de la força física.
La proposta política d’Espanya és realment decebedora per qualsevol persona de cultura democràtica, de dintre o de fora (vore les notícies sobre el procés català a la premsa internacional). Ni la dreta espanyola, ni la seua socialdemocràcia, són capaces d’anar més enllà d’una proposta autoritària, de democràcia controlada. Però la realitat avança, la societat va fent, amb elles o sense elles.
El temps no s’atura: no té aturador. I no en té perquè les persones, i els grups que conformen per guanyar capacitats, continuen treballant pel que consideren just. I la democràcia, la seua participació en el propi govern, en la presa de decisions, n’és la base irrenunciable. Cap Govern, ni cap Constitució, podrà aturar la voluntat d’un poble: Podemos, o l’Assemblea Nacional de Catalunya o l’Omnium Cultural (les organitzacions amb accions més novedoses) emergeixen amb molta força, com a eines de canvi en mans d’una part molt rellevant de la societat, catalana o espanyola. No són els partits, són els moviments, és la democràcia. El canvi serà, sí o sí (sí-sí): vullguen els Governs, o les Constitucions, o no vullguen.
Així doncs, la pregunta ara és: què fem els valencians i valencianes a Espanya?
