Serà valencià o serà del PP

Publicat el 16 abril 2011 per Rafael Castelló Cogollos

L’actual hegemonia quasi absoluta del PP en el mapa polític valencià és una de les conseqüències de la voluntat espanyolitzadora del PSOE al País Valencià.

En la conformació del mapa polític espanyol, el PSOE va jugar, i juga, un paper protagonista. En el cas del territori valencià, des de bon començament, el PSOE ha volgut que el mapa polític del País Valencià fóra el més semblant possible al mapa d’Andalusia, d’Extremadura o de Madrid. La feble especifitat valenciana, que podia fer del mapa polític valencià un espai de representació diferent, distorsionava el global d’Espanya. Així que tota representació política al País Valencià que no passara per l’estructura partidària espanyola molestava. Només calia posar en marxa alguns mecanismes, com ara: jugar en la batalla de València (proposada per la dreta), posar la barrera del 5% a tot el territori, i afavorir el vot útil. D’aquesta manera, el vot d’esquerra, pensaven, es concentraria en el PSOE i guanyarien per sempre més al País Valencià, en afegir-lo al vot moderadament progressista i espanyol amb el que ja comptaven.

Doncs no. L’aplicació d’aquests mecanismes produeix una tendència espanyolitzadora que en el mapa polític valencià es tradueix en el bipartidisme PP-PSOE, i la simplificació de l’espai polític a un únic eix: dreta-esquerra. El País Valencià, però, no és ni Andalusia, ni Extremadura, ni Madrid. Al País Valencià, agrade o no, siga forta o feble, hi ha també una dimensió identitària, i aquesta tendència espanyolitzadora unidimensional distorsiona l’espai polític valencià de tal manera que el PP, amb un discurs regionalista rampló, pot guanyar indefinidament totes les conteses electorals, a costa del mateix PSOE, extraordinàriament compromés amb el procés d’espanyolitzar Espanya.

L’única manera de guanyar al PP al País Valencià és mitjançant l’obertura de la dimensió identitària amb la presència de la representació política valencianista i d’esquerres que polaritze el debat en ambdues dimensions: dreta-esquerra i valencià-espanyol. La qual cosa demana a crits la desactivació sense ambatges de la batalla de València (en comptes d’usar-la en benefici electoral), el reajustament de la clàusula d’exclusió electoral i la desaparició del vot útil al PSOE. Ja fa temps que ho diem, des de l’àmbit del valencianisme d’esquerres. Ara també des de certa esquerra (http://www.valenciavota.com/).

Què ho sapigueu, socialistes valencians! L’espanyolització del País Valencià condueix inexorablement cap el domini absolut del PP. No és que serà d’esquerres o no serà, sinó que serà valencià o serà del PP.

Publicat dins de Política | Etiquetat com a , , | Feu un comentari

Fer

Publicat el 9 abril 2011 per Rafael Castelló Cogollos

Diu Nietzsche, “… tal substracte no existeix, no hi ha cap ser darrere del fer, de l’actuar, del devenir; l’agent ha estat ficticiament afegit al fer, el fer ho es tot.” Filosofia política quàntica. Vaja que sí. Molt util per millorar la nostra capacitat per introduir transformacions al món sociopolític.

No soc home, faig d’home. No soc valencià, faig de valencià. No soc professor, faig de professor. No soc d’esquerres, faig d’esquerres… Desessencialitza les identitats i potencia la capacitat de transformació.

Amb el ser ho tenim tot fet, amb el fer la responsabilitat no acaba mai, no podem parar. Amb el ser ens conformem, amb el fer creem constantment l’univers.

Fem, doncs.

Publicat dins de Pensaments | Etiquetat com a | Feu un comentari

El bipartidisme és signe d’estupidesa

Publicat el 16 juny 2009 per Rafael Castelló Cogollos

Per començar no està malament. El títol vol provocar. Ara bé, he de confessar que ho pense realment: treballar per la simplificació del sistema de partits, en una societat en la que els partits són entitats tan tancades i controlades, allunyades de les preocupacions de les persones, etc. no deixa de ser un acte d’estupidesa. Potser, i estaria dispossat a discutir-ho, en societats en les que els partits són entitats més obertes, menys controladores i disciplinades, el bipartidisme no supose una reducció de la realitat tan exagerada i esfereidora com la que, de fet, supossa a Espanya, i especialment al País Valencià.

Al País Valencià, els resultats electorals marquen una distància entre les dues forces polítiques hegemòniques similar a la mitjana europea: 15 punts percentuals separen el Partit Popular Europeu (PPE) del Partit Socialista Europeu (PSE), i 15 punts separen el Partit Popular de la Comunitat Valenciana (PPCV) del Partit Socialista del País Valencià (PSPV). Els nivells, però, són diversos i mentre el PPCV supera el 50% dels vots emesos, el PPE obté sols una mica més del 30%. Això implica que a Europa n’hi ha més diversitat política que al País Valencià.

Molta gent es posa contenta quan el sistema polític es simplifica, i només dos partits acumulen entre el 80% i el 90% dels vots emesos. I a mi m’entristeix. Trobe estúpida la reducció a priorística de les opcions possibles davant d’un procés de presa de decisions sobre assumptes importants. L’obertura de múltiples oportunitats de resposta sempre millora i amplia l’autonomia. Així, si a l’hora de prendre decisions, en comptes de dues opcions  també escoltem una tercera opció, i una quarta, i una cinquena,… estarem en disposició de prendre una decisió millor informada.

El cas nostre no és aquell en el que al si dels partits es produeixen debats enriquidors, on les propostes flueixen i són debatudes obertament i en societat, on els candidats són triats amb sistemes oberts, on el sistema electoral permet la participació dels electors més enllà del mateix dia de les eleccions,… Vaja, que tenim un sistema polític articulat sobre un sistema de partits, partits governats de manera centralitzada («qui es mou, no surt a la foto»), partits -si més no en els dos quantitativament més rellevants- en els quals els candidats són legitimats jeràrquicament (de dalt cap a baix), amb llistes tancades i bloquejades, etc. En definitiva, el nostre és un cas en el que un grup reduït, molt reduït, de persones, dirigents dels dos grans partits espanyols, controlen tot el sistema polític.

I, en eixes condicions, ja em perdonareu, apostar i treballar per tal que el sistema polític valencià es convertisca en un sistema bipartidista, ¿no és un exercici d’estupidesa? Potser no siga una estupidesa en general, però en eixe cas no parlem de construir un sistema democràtic: perquè o bé canviem la regulació del sistema de partits i de les eleccions, amb la introducció de reformes substantives, qualitatives i quantitatives (per les quals ni el PSOE ni el PP tenen interés en treballar), o el bipartidisme al que tendim suposa una reculada democràtica de primera magnitud, en deixar en mans d’un nombre molt reduït de persones el control del sistema polític per complet (eleccions, mitjans de comunicació, poder judicial,…). I al País Valencià això, tal com van les coses, significa caminar cap un sistema de quasi partit únic.

Ja em direu qui pot alegrar-se quan li redueixen, fins a l’extrem de la unitat, les opcions possibles a l’hora de prendre una decisió política.

Publicat dins de Política | Etiquetat com a , , , | Feu un comentari

Obertura d’un bloc

Publicat el 16 juny 2009 per Rafael Castelló Cogollos

Fa temps que portava un bloc en una altra direcció. Ara la UVEG m’ofereix la possibilitat de tindre el meu propi bloc a l’espai universitari. I jo, que m’agrada tot açò, no puc estar-me de provar com funciona l’espai bloc de la Universitat. Així doncs, pose en marxa aquest bloc. Encara no sé per a què l’active, però no dubteu que alguna cosa se m’ocurrirà.

Publicat dins de Aquest bloc | Etiquetat com a | Feu un comentari